Llum eterna.

Sí, ara mateix és així, per que jo caminava per un camí fosc, però sempre recte, gracies a alguns estels que l’il·luminen (els éssers humans que m’estimen i em recolzen) i fan que no em desviï per una vessant incorrecta, però de cop i volta apareix un sol, que il·lumina tot el camí, que resplendeix amb una intensitat extraordinària, que t’agafa la mà i et jura que no te la deixarà anar mai fins que s’eclipsa, el sol desapareix i, que ha passat? T’ha deixa’t anar la mà? Com pot ser? No ho sé.

Però llavors tornes a veure els estels que sempre t’han guiat i fan que no et desviïs de nou, tot i que, desprès d’haver viscut amb un sol que t’agafava la mà directament, sembla com si tot estigués més apagat que abans, com si els estels no brillessin tant, però brillen igual, el que passa és que tanta llum els havia ocultat i, quan aquesta llum se’n va, tot sembla que brilli menys...

Però com bé he dit, el sol és l’estrella eterna, mai s’apaga, ara no hi és i, com he mencionat anteriorment, és un eclipsa que l’ha amagat un temps, per tornar-me a ensenyar a caminar sola veient la gran brillantor dels estels, i tornar desprès per tancar aquest parèntesis i agafar-me de nou la mà per sempre. Llavors no veure el sufriment i tot haurà sigut una experiència.