L'amor no té títol ni temps.

Dues persones compartint una mateixa butaca davant d’una llar de focs que els il·lumina amb les flames. Dos cossos units que s’abracen i acaricien. Ella li acarona els cabells, li fa pessigolles per les toves galtes. Ells reposa el seu cap i la mira extasiat, enamorat. Mai sereu presents d’una altre escena tan tendra. Són les persones més felices de l’univers. Únicament existeixen elles, l’una per l’altre indissolublement. No fan estima d’allò que els rodeja si no són les seves carns. Les pupil·les dilatades, brillants com mai. Reflecteixen una llum infinita, la de l’amor. El seu cor és una foguera que mai s’acaba i plovisqueja espurnes apassionades. En aquell moment no necessiten estar al món, per que el món són ells. Les delicades ungles de la noia en contacte amb la pell del seu amant, els xiuxiuejos fregant les orelles amb els llavis, on en un sospir es pot escoltar el verb més relatiu, enorme i increïble que existeix: t’estimo. S’ho diuen de tot cor, per que no necessiten més que estar junts, junts, junts, junts... sense separar-se, no allunyar-se de la seva meitat. Fer que cada segon sigui únic, no es repetirà, i no tiren el temps per que un simple pico segon en el que estiguin units ja és la forma més perfecta de viure. Encongits en la còmoda butaca gaudeixen de la mútua companyia. No es plantegen separar-se mai, tot el contrari, sempre desitgen estar junts, com el cargol i la seva closca, que separats moren i junts superen tot allò que se’ls hi planti davant. Ella es separa uns centímetres del seu príncep, per contemplar-lo, per poder observar el rostre més bonic, inigualable, per poder trobar els ulls de qui maneja la seva vida amb la mirada i, complaguda d’amor, dir-li, expressar-li amb estranys substantius la seva gran felicitat i, desprès, tornar a la seva posició inicial, apropar-se tant com pot a ell, com si volguessin ser una mateixa persona, i continua mimant-lo dolçament. Una última trobada de mirades, per expressar que el somni ja s’acaba, però que els sentiments són ben reals. Sempre junts, junts, junts... en la nit i el dia. Conscientment i inconscientment. S’estimen i és l’únic que importa. I mai podreu ser presents d’una escena tan tendra com la que aquí os mostro, la de dos ànimes que es van trobar un dia i van encaixar, el trencaclosques va quedar construït per sempre, i sempre així serà.

El reflejo de la tragedia

Me desperté repentinamente a las cuatro de la madrugada sobresaltándome en mi colchón. La habitación estaba en penumbra. Llevaba ya unos días notando una presencia más, como si me persiguiera algo que no podía ver. El sobresalto que me causó el brusco despertar supuso que de mis poros comenzara a emanar un frío sudor cargado de pánico. Lo siguiente fue empezar a hiperventilar y emitir algún que otro jadeo. Había caído en la aprensión, justo lo que buscaban las películas de miedo. Me estiré; primero una vuelta a mi derecha, después a mi izquierda… Los nervios se incrementaban, la sensación de soledad punzaba mi pecho atrozmente. Creí que me iba a ahogar en mis propias lágrimas mientras notaba como si alguien permaneciera estático junto el borde de mi cama, como si solo nos separaran unos ínfimos centímetros. Pero por más que encendía la luz, solo estaba yo. Ese sentimiento de angustia me condujo a salir al frío por el que se veía inundada el resto de la vivienda. Cada vez que apoyaba el pie en el suelo adelantándome un paso hacia la puerta, mi corazón latía ardiente de un fuego no apasionado, sino venenoso. La carga de mis problemas aplomaba mi cuerpo volviéndome frágil. Continuaba notando aquella presencia extraña. Poco a poco, arrastrando mis débiles pies y, acompañándome de la angustia y un nerviosismo extremo, alcancé la habitación contigua. Esta quedaba rodeada de espejos y, cuando me aproxime al primero, mi cuerpo se estremeció: pude observar el reflejo de una mujer demacrada, con los cabellos descuidados y removidos, sin vida ni brillo. Unas ojeras profundas se marcaban en su cara, la cual era delgada y chupada. Su piel era pálida, se mantenía quieta y sus brazos se dejaban caer sin remedio. Se veía la marca de la muerte, la falta de ganas de vivir tras una vida truculenta, me miraba con los ojos muy abiertos y vestía un pijama blanco y roto como el mío. En ese momento me di cuenta que la imagen de esa mujer fantasmagórica era mi propia imagen y la muerte que llevaba en mi interior.